Sovint se’ns parla del dret com un instrument neutral i objectiu. La ponència a càrrec de Javier Mira tingué com un dels seus punts centrals fer veure que aquesta postura és ingènua o interessada, si no ambdues. Convençut que el Dret sempre té ideologia i mai és neutral, va compartir amb nosaltres reflexions al voltant del delicte d’usurpació que tenien com a punt de partida un posicionament molt clar: el disseny i l’aplicació del Dret penal ha de partir de la llibertat i s’ha d’aplicar en un Estat que la garantisca no només formalment, sinó també materialment.
Ens recordava que el delicte d’usurpació sense intimidació ni violència en les persones (és a dir, també l’ocupació pacífica de béns immobles) fou introduït l’any 1995 pel PSOE. Considerava que no era necessària la introducció d’este delicte perquè, des de la creació del Registre de la Propietat, al s. XIX, els propietaris tenien la protecció formal del seu dret assegurada i, pel que fa a l’assegurament material, disposen des de fa molts segles, de ferramentes civils de recuperació de la possessió (els antics interdictes possessoris, ara recollits a l’article 250.2, 4 i 7 LEC).
Segons el seu punt de vista, el bé jurídic protegit de l’article 245.2 CP és la possessió i no la propietat. Precisament per la claredat formal i la protecció material del dret de propietat des de la creació del Registre de la Propietat, argumentava que no n’hi havia moltes vies de lesió d’eixe bé jurídic, el de propietat. La usurpació, a més, afecta la relació entre el subjecte i la cosa, o el que és el mateix, el subjecte passiu és el posseïdor. Però no qualsevol posseïdor, sinó només el material; no debades, ens recordava, l’article 460 del Codi civil estableix que la possessió es perd per l’abandó. Per tant, per a afirmar que s’està cometent el delicte d’usurpació caldrà que la possessió “atacada” pel subjecte actiu siga una possessió fàctica, és a dir, que el titular de l’immoble estiga usant-lo materialment i efectiva. Si no, no hi haurà delicte.
Amb este raonament queden fora dels supòsits il·líctis les ocupacions d’immobles abandonats o bé desocupats durant temps. És a dir, la immensa majoria de denúncies per usurpació haurien d’acabar amb absolució.
Javier Mira va anar més lluny en la interpretació sistemàtica del fenomen de l’ocupació en afirmar que si algú estava cometent un delicte era, al seu parer, el propietari que no està donant un ús al seu immoble. Concretament cometria el delicte de l’article 289 del Codi penal, inclòs al Capítol titulat “De la substracció de cosa pròpia a la seua utitlitat social o cultural” i que diu “El qui per qualsevol mitjà destruïsca, inutilitze o danye una cosa pròpia d’utilitat social o cultural, o de qualsevol manera la sostrega al compliment dels deures legals imposats en interès de la comunitat, ha de ser castigat amb la pena de presó de tres a cinc mesos o una multa de sis a 10 mesos.”
Raonava que calia interpretar este article d’acord amb l’article 47 de la CE, segons el qual tothom té dret a una vivenda digna i adequada i els poders públics han d’evitar l’especulació (evidència de la qual és, entre altres, l’abadonament de béns immobles) i i l’article 33 CE, que estableix que la funció social de la propietat n’ha de delimitar el contingut. Amb esta configuració constitucional, Javier Mira considerava que podíem parlar fins i tot d’un dret constitucional a ocupar. Així, les propietàries que acumulen una gran quantitat d’immobles no poden substraure’ls la funció social, és a dir, no poden abandonar-los o deixar-los sense ús durant un llarg període de temps, menys encara en temps d’emergència habitacional com els que vivim, sota risc d’estar cometent el delicte de l’article 289 CP.
