Maneres d’afrontar la crisi habitacional
Des de fa uns mesos, la crisi residencial torna a ocupar portades. Manifestacions al voltant de tot l’estat espanyol han posat el crit en el cel contra la turistificació i la inaccessibilitat de l’habitatge. I és que els preus immobiliaris fa anys que creixen desbocadament, especialment en lloguer i en zones urbanes. Amb la qual cosa, cada vegada sectors més amples de la població veuen en perill el seu dret a la vivenda.
La postura dels moviments socials té una línia clara: demanar una regulació forta que assegure que l’habitatge és un bé de primera necessitat, i no una mercaderia.
Davant això, el govern central està adoptant polítiques “suaus” (com l’aprovació de noves ajudes al lloguer per a joves). Mesures de curt termini i extremament tímides, que no afronten l’estructura del problema, i, per tant, no suposaran canvis rellevants.
Per la seua part, la recepta de la dreta és senzilla: posar totes les facilitats per afavorir la construcció (principalment privada) i esperar que una major oferta abaixe els preus. Conseqüència que no està avalada per les dades, com es va veure en els anys del boom immobiliari. Això sense parlar de les conseqüències ecològiques que té construir més en un territori ja tan cimentat com el nostre.
L’habitatge buit com a factor
Però poca gent sembla estar contemplant la possibilitat de treballar amb un factor disponible i de baix impacte econòmic i ambiental. Parlem de la gran quantitat de recursos habitacionals desaprofitats que tenim. El que normalment es coneix com a habitatge buit.
Posant-nos un poc tècnics, la definició d’habitatge buit canvia un poc segons la normativa que es consulte, però és habitual que es considere deshabitada aquella vivenda que fa més de 2 anys que no és residència habitual o esporàdica de cap persona.
l’INE calcula que, al País Valencià, entorn d’un 14% de l’habitatge estaria buit segons aquella definició, cosa que implica prop de mig milió de vivendes estarien buides al nostre territori.
Però, per estudis focalitzats que hem desenvolupat, sabem que esta xifra és exagerada. Quan hem investigat l’habitatge buit d’un municipi, normalment ens hem trobat percentatges que van des del 4% fins al 8%. Segons estes xifres més acurades, actualment podria haver-hi al voltant de 200.000 habitatges buits al País Valencià.
Un número encara molt considerable, que representa un gran ventall d’oportunitat. Així, a partir d’investigar l’habitatge buit d’un territori, es poden fer polítiques valentes de mobilització que posen a disposició de la gent milers de cases que hui dia estan totalment en desús.
Ferramentes tècniques per a detectar l’habitatge buit
Però, com es detecta l’habitatge buit d’un municipi? Expliquem molt breument la metodologia que utilitzem en la nostra cooperativa:
- Contacte amb empreses de subministrament (aigua o llum) perquè, a través de petició formal de l’ajuntament, faciliten un llistat d’immobles que compleixen uns criteris de deshabitació concrets (estan per davall d’una xifra determinada de consum en un període donat)
- Contrast d’eixe llistat amb el padró municipal
- Establiment de “categories de deshabitació” segons les dades. Diferenciant els habitatges que porten molts anys amb consum 0, dels que han tingut algun consum molt esporàdic (però que no apleguen a ser considerats habitatges secundaris)
- Visites als habitatges potencialment buits segons les primeres dades per a comprovar la seua situació real
- Anàlisi de tota la informació en conjunt, mapatge dels resultats, i presentació d’un informe
- Recomanació de polítiques de mobilització ajustades a la situació del municipi
Per tant, des de la nostra experiència, investigar i mobilitzar l’habitatge buit són accions de baix impacte pressupostari i ecològic, que poden posar molts habitatges a l’abast de la població a preus assequibles.
És veritat que poden ser iniciatives polèmiques, ja que requereixen una línia política compromesa amb considerar l’habitatge, per davant de tot, un bé de primera necessitat. Però amb la crisi residencial que vivim i viurem, esta perspectiva sembla ser l’única que respon als interessos de la majoria social.
