A l’estiu del 2018 van venir un grup d’advocats i advocades al nostre despatx, totes elles membres de la Coordinadora Estatal de Recolzament a la Querella Argentina (CEAQUA). Ens van formar perquè poguérem participar com a advocades de la campanya que anaven a iniciar a nivell estatal amb l’objectiu de posar querelles contra torturadors del franquisme.
La primera querella contra el franquisme que obri diligències d’investigació
Arran d’això començàrem a posar-nos en contacte amb persones que als anys 70 van ser torturades per Benjamín Solsona, l’anomenat popularment “Billy el niño valencià”, i que estaven disposades a querellar-se contra ell. D’aquesta manera, sempre sota el paraigües de CEAQUA, vam presentar sis querelles a sis jutjats diferents el 3 de desembre de 2018. Totes elles dirigides contra Benjamín Solsona i tres policies més, tots pertanyents a la Brigada Politico-Social. La raó de centrar-nos en víctimes d’aquest policia en concret fou que, en aquells dies, era l’únic del qual teníem notícia que continuava en vida.
Superant les millors expectatives, el dia 7 de gener una d’elles fou admesa a tràmit pel Jutjat número 1 d’Instrucció de València. La primera querella per tortures del franquisme que, fins ara, sembla que serà investigada en tot l’Estat espanyol. La resta han sigut arxivades. Per aquesta raó ha tingut molta repercussió als mitjans de comunicació, inclús periodistes francesos i argentins han mostrat interès.
Ara bé, el fet que siga motiu de notícia per l’excepcionalitat que s’òbriguen diligències per investigar unes tortures realitzades en un context de crims de lesa humanitat ens hauria de fer reflexionar.
L’Estat espanyol és el segon país del món amb més persones desaparegudes per darrere de Cambodja. Estem parlant de més de 100.000 persones que foren assassinades i soterrades en foses comunes al llarg i ample del país. I ni una sola d’aquestes víctimes ha sigut reparada per la justícia i ni un sol dels responsables ha sigut condemnat per un jutjat o tribunal. Inaudit.
Els motius del Tribunal Suprem
Els tribunals espanyols justifiquen la no investigació judicial d’aquestos crims emparant-se en la jurisprudència que va assentar l’any 2012 el Tribunal Suprem. Els arguments que copien reiteradament sempre que anuncien un arxiu són els mateixos:
- La vigència de la Llei 46/1977 d’Amnistia, de 15 d’octubre.
- El principi de legalitat penal: els magistrats del Tribunal Suprem consideraven que las normes referents als crims de lesa humanitat eren posteriors als delictes comesos durant el franquisme.
- Prescripció de tots els delictes.
- La mort de las persones presumptament responsables.
La Llei d’Amnistia
En relació al primer punt, respecte a l’ús que els jutges espanyols fan de la Llei d’Amnistia -que continua vigent a l’Estat espanyol i per la qual queden impunes tots els crims de la Guerra Civil i el Franquisme-, la interpretació realitzada pels tribunals és incompatible amb les obligacions internacionals que va contreure l’Estat amb anterioritat a ratificar el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, en abril de 1977. És a dir, sis mesos abans de publicar la Llei d’Amnistia, l’Estat ratifica el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. En relació a açò, l’actual Relator de l’ONU, va dir en la seua última visita a l’Estat espanyol que la Llei d’Amnistia si no és derogada no deu de ser tinguda en compte perquè els seus efectes jurídics són nuls conforme a tota la jurisprudència internacional en la matèria.
El principi de legalitat penal
En relació a la causa d’arxiu concretada en el principi de legalitat penal, ocorre el següent: els magistrats del Tribunal Suprem consideren que les normes referents als crims de lesa humanitat són posteriors als delictes comesos durant el franquisme. No obstant, aquesta interpretació obvia el fet que l’Estat espanyol sí estava vinculat al costum internacional expressat en les Convencions de la Haia de 1899 i 1907 i en els principis de Nuremberg, aquestos últims confirmats per l’Assemblea General de les Nacions Unides en 1946. És per açò que l’article 15.2 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics preveu, i és una cita literal, que “ res s’oposarà al judici ni a la condemna d’una persona per actes u omissions que, en el moment de cometre’s, foren delictius segons els principis generals del dret reconeguts per la comunitat internacional”.
Prescripció de tots els delictes
En resposta a l’argument referent a la prescripció dels crims del franquisme, són diversos els instruments internacionals que els consideren delictes de lesa humanitat i, per tant, imprescriptibles. És el cas, per exemple, de l’article 1 de la Convenció sobre la imprescriptibilitat dels Crims de Guerra i de Lesa Humanitat, de 1968; l’article 17 de la Declaració sobre la Protecció de totes les Persones contra les Desaparicions Forçades de 1992 i un llarg etcètera.
Respecte al cas concret de les desaparicions forçades o involuntàries, cal recordar que –com assenyala l’apartat 6 de l’article 13 de la Declaració contra les Desaparicions Forçades- són un delicte continuat i constitueixen una vulneració permanent dels Drets Humans, perdurant l’obligació per part de l’Estat d’investigar cada una de les desaparicions fins que s’esclarisca on és la persona morta. En el cas de les foses comunes a l’Estat espanyol, eixe moment ocorrerà quan les restes òssies de la víctima siguen desenterrades i identificades.
La mort dels responsables
Per últim, quant a la mort de les persones presumptament responsables, habitualment es presumeix que han mort i així s’abandona la investigació sense tan sols haver començat el procés d’instrucció. En aquestos casos és important recordar que, malgrat el transcurs de molts anys, els Estats tenen l’obligació absoluta d’iniciar la investigació i de garantir el dret a la veritat, justícia i reparació de les víctimes.
L’Estat espanyol proposa “amnèsia” com a solució
Més clar no va poder ser l’Estat espanyol quan va respondre a l’últim informe de la Relatoria Especial sobre la promoció de la veritat, la reparació i les garanties de no repetició. Deia així: “solo a través de la amnesia, el olvido y el perdón era posible esa reconciliación”.
La reconciliació ha de ser entesa com la recuperació de la confiança de la societat en l’Estat. Quan hi ha hagut un període en el que l’Estat ha actuat com un ens enfocat a la violació de drets humans, automàticament la societat es divorcia de l’Estat. I sols a través de l’aplicació dels estàndards de restauració de la justícia, memòria, veritat, reparació i garanties de no repetició es pot restablir la reconciliació. Qualsevol altra interpretació és perversa.
