Fa un parell de dies la premsa anunciava que Blue Santorini SL, empresa pertanyent a Grupo Vértice, havia comprat un edifici sencer al barri de Saïdia i estava rescindint els contractes de lloguer dels i les veïnes (llegiu: expulsant de les seues cases). A propòsit de la notícia, ens sembla interessant fer un repàs per les que han sigut, ens sembla, les polítiques d’habitatge més rellevants (o les úniques) a les últimes dècades. Potser ens ajuda a pensar què podem fer quan un grup immobiliari pot deixar al carrer a famílies que portaven fins a vint-i-cinc anys vivint a les seues llars.
Este article, amb xicotetes variacions, forma part del text “Polítiques d’habitatge: la distància entre el discurs i la pràctica” que vam escriure per al llibre Al cor de la bèstia, publicat per Caliu Editorial.
Un español, un propietario
Per a entendre el punt en què es troba el discurs actual sobre habitatge, és important atendre al camí que ha sofert (i no és gratuïta l’elecció del verb) en el discurs polític, i a com els Moviments Socials sempre han sigut els que han elevat la seua concepció.
La concepció neoliberal del dret a l’habitatge va tindre un important auge, i fou pràcticament incontestat a nivell político-institucional, des de la liberalització del sòl portada a terme pel govern d’Aznar[1]. Cal acceptar que abans d’aquest moment, l’única política[2] relativa a garantir la vivenda era la construcció de Vivendes de Protecció Oficial, política que va començar el dictador i amb la qual es va continuar després de la transició, encara que cada vegada amb menys ímpetu.
Sí, la construcció de VPO va ser propulsada durant la dictadura, encara que més per una política de control (un espanyol, un propietario) que per un vertader compromís amb l’accés a l’habitatge de la “grande y libre”.
Durant aquest temps, que podem anomenar de “pre-crisi” o de la “bombolla immobiliària”, el model va consistir en la liberalització d’un dret constitucional, és a dir, en deixar que el mercat satisfera l’accés a la vivenda i pretenent que ho fera en condicions dignes. Com que l’habitatge era una competència autonòmica i el Partit Popular qui governava al País Valencià, durant eixe període, les polítiques en la matèria foren escasses i sense rellevància, ja que consistiren simplement en confiar en el mercat per a satisfer el dret. Es va intentar fer creure la gent que ho faria en condicions de dignitat humana. El temps ens ha demostrat que o mentien o s’equivocaven.
Aquesta fórmula, encara que parega absurd, va comptar amb pocs opositors mentre la bombolla anava plenant-se i d’ella bevia gran part de la població. Mentre que dins les institucions eren poques les veus que s’oposaven a aquest model, podem afirmar, assumint que la generalització és perillós en aquestos casos, que només des del moviment okupa s’havia construït una crítica complexa, contínua i activa contra un model que s’entenia especulatiu i que no garantia l’accés a una vivenda digna a una part de la societat i que, encara més, no ho faria en un futur amb una part molt major.
V de Vivienda
Fou llavors, en aquestos moviments socials, que comptaven amb escàs suport social i menys repercussió mediàtica, on tingué millor acollida el discurs d’economia sostenible promulgat en aquell moment per grups com ATTAC[3] o altres organitzacions crítiques amb el sistema. Aquestos grups assenyalaren els perills de la plena desregulació del mercat de la vivenda, per ser un bé social i necessari per al desenvolupament humà; i de deixar-lo en mans d’especuladors que tenien, com a únic interès, l’enriquiment propi.
Amb l’aplicació de les tesis neoliberals, el preu de la vivenda lliure es va disparar fins quasi duplicar-se de 1998 a 2008. A més, la construcció de VPO s’havia frenat i ja no representava una realitat alternativa que poguera garantir l’accés a la vivenda a un sector representatiu de la societat i molt menys frenar l’augment implacable dels preus.
Davant d’aquest conjuntura, i pocs anys abans d’esclafir definitivament la crisi, creix la consciència i la contestació social pe dret a la vivenda digna es desenvolupa. Naix, entre altres fenòmens, V de Vivienda, milers de joves comencen a clamar contra un model que els priva de gaudir d’una llar pròpia, generalment integrat pels anomenats mileuristes. Mentre, els partits tradicionals de l’esquerra comencen a assumir que l’especulació immobiliària no pot ser el motor econòmic de cap estat. Tanmateix, el PSOE, llavors al govern, no varia de forma visible la política dels seus antecessors.
És en aquell moment quan explota la crisis: quedava clar que el model fracassava. Tant com a model econòmic, com quant a forma de donar compliment a l’article 47 de la CE[4]. A partir d’ací, diversos factors acaben per donar el colp que calia per a impulsar un desenvolupament discursiu basat en garantir el dret a un habitatge digne.
Història recent
El sorgiment del 15-M, com no podia ser d’una altra manera, ajudà sobretot a nivells reflexius. Posteriorment (i arrelat en l’anterior), l’acció de la PAH ha posat sobre la taula aquest dret com a element bàsic del discurs polític. La seua lluita ha visibilitat el drama dels desnonaments, ha convertit en mediàtics els efectes del model neoliberal del dret a la vivenda i ha aconseguit, als ulls d’una gran part de la societat i dels partits polítics, denigrar-lo.
Al nostre País, com a efecte d’això, els governs municipals del canvi, i també el de la Generalitat, han adoptat com a propi un discurs segons el qual s’entén la necessitat d’intervindre d’alguna forma per a garantir l’accés a una vivenda. Ara bé, als nostres ulls i tot i que s’haja produït un avanç molt important a nivell discursiu, encara queda camí per fer.
En properes entrades t’expliquem què.
[1] La Llei 7/1997 de mesures liberalitzadores en matèria de sòl i la Llei 6/1998 sobre règim del sòl i valoracions, que venia a completar la primera després de la declaració d’inconstitucionalitat d’algunes de les disposicions de la primera.
[2] El lloguer va descendir d’un 40% als anys 60, a un 15% el 2011.
[3] ATTAC País Valencià es va associar amb ATTAC España l’any 2000.
[4] “Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación. La comunidad participará en las plusvalías que genere la acción urbanística de los entes públicos”
