Deia Lefebvre que el dret a la ciutat és la possibilitat de gaudir d’una ciutat de la manera que cadascú necessite, en oposició a l’homogeneïtzació a què la sotmeten els criteris d’algunes classes socials. Parlant d’identitats i heterogeneïtzació, fa no moltes dècades la literatura acadèmica titllava València de ser una agro-ciutat i, de fet, eixa ha sigut la particularitat del Cap i Casal al llarg de la història. La capital de l’antic Regne, ara País Valencià, sempre s’ha definit pel seu contacte i integració amb l’horta, d’una forma que, fins fa no molt, ha conformat el seu caràcter urbà, la seua economia i activitat i, com no, l’habitabilitat, cultura i caràcter de la seua gent. I per connexió d’un país sencer.
Podeu llegir el text sencer a
El dret a la ciutat no és compatible amb l’urbanisme liberal. L’exemple del PAI de Benimaclet.
