Desaprofitament immobiliari i atomització social

Alfredo Artigas Chaves, Sociòleg a El Rogle

A Espanya 4,7 milions de persones viuen soles (INE, 2018). D’aquests, uns 2 milions són individus que tenen 65 o més anys. En alguns casos la soledat serà triada i satisfactòria, però en molts altres no. Una elevada proporció d’aquests necessita companyia i ajuda a casa de forma regular. En temps passats serien família i veïnat qui es farien càrrec, però cada vegada més recorrem, per omplir aquest buit, al treball remunerat, vinga subvencionat pel sector públic o pagat privadament (si és que se’n tenen suficients recursos econòmics). És a dir, experimentem una progressiva professionalització d’una qüestió tan íntima com les cures. Sembla clar que se’ns planteja un problema social que no es donava, o era molt residual, fa 100 anys, entre altres coses perquè era extremadament estrany que la gent habitara a soles.

 

Cases buides i mig buides

I és que el nombre de persones que viu a soles augmenta cada any1. Això és, d’una banda, un símptoma clar d’atomització social, i d’altra, un gran problema immobiliari. Com a societat estem fent una molt mala utilització i aprofitament de l’habitatge edificat, tot construint més blocs de vivenda dels que necessitem2, i omplint-los per davall de les seues capacitats.

Això no és només conseqüència de l’increment de les persones que viuen a soles, òbviament. En general les llars espanyoles estan formades cada vegada per menys individus (2,49 de mitjana, i baixant), mentre que el parc immobiliari està dominat per les cases de 2, 3 i 4 dormitoris. Perquè un habitatge de 4 dormitoris on viuen 2 persones també està clarament poc aprofitat. Segons aquest contrast entre residents i nombre d’habitacions, es pot estimar que al voltant del 20%3 de la vivenda principal espanyola està infrautilitzada4. I això sense parlar del 14,6% d’habitatge secundari (que sols està ocupat algunes temporades a l’any) i del 13,7% d’habitatge buit5 (on no viu cap persona).

Si a això sumem la gran quantitat de solars6 en mig de zones urbanitzades i els edificis que romanen a mig construir, podem començar a fer-nos una idea del malbaratament d’espai i de rajola que hem tolerat al nostre territori.

Dit d’un altra manera, construïm molt més habitatge del que en un principi ens faria falta i perpetuem, així, un model de ciutat expansiva considerat obsolet i perjudicial tant pels nous paradigmes urbanístics com pels moviments ecologistes i pel dret al territori. El sòl sense cimentar és un bé molt escàs i continuem tractant-lo com si ens sobrara.

Veïnes desconegudes

Però a banda d’aquestes malsanes conseqüències immobiliàries, la reducció de la quantitat de persones que formen les llars és també una de les mostres més clares de la progressiva atomització que experimenta la nostra societat.

Si fa 150 anys la família extensa era la forma predominant de llar, a mesura que avançava el segle XX, la nuclear va anar prenent el protagonisme. En el XXI la realitat familiar i habitacional s’ha diversificat molt, però trobem alguns patrons comuns: com dèiem, la grandària de les famílies és cada vegada menor, i la institució familiar mateixa es va veient substituïda per uns itineraris personals difusos i heterogenis, que a vegades dificulten la generació de vincles a llarg termini. Actualment, resulta normal que cada persona dissenye el seu projecte vital de forma individualitzada. D’alguna manera, les relacions socials que teixim (inclús si parlem de formar una família), són part d’aquest itinerari individual.

No concebem la vida com una realitat comuna, malgrat que, en diferents sentits, vivim més a prop que mai. No només les tecnologies de comunicació i transport tenen un potencial «d’apropament» enorme, sinó que, literalment, la convivència urbana implica que compartim àrees reduïdes amb milers d’éssers de la nostra mateixa espècie7. En un edifici de grandària mitjana poden estar vivint alhora vora un centenar de persones. Persones que passen les seues vides a un parell de metres de les seues veïnes de dalt o de baix, a les que probablement mai coneixeran en profunditat.

Aquesta atomització comporta que interpretem com a personals molts problemes que en realitat són col·lectius. Un exemple perfecte el tornem a trobar en l’àmbit de l’habitatge: la gent que es veu desnonada de sa casa per no poder assumir una pujada de lloguer o mantindre el pagament d’una hipoteca sovint no culparà als processos especulatius del mercat de vivenda, sinó que se sentirà fracassada o amb una tremenda mala sort per no haver aconseguit defendre el seu receptacle residencial.

Així, no ens entrellacen suficient per a ajudar-nos i donar-nos comprensió en moments complicats. Vivim més juntes que mai, però quan les ficcions creades pel consumisme i el benestar es trenquen, ens sentim aïllades, tristes8 i abandonades, cosa que a la llarga ens fa fàcils d’espantar i de manipular.

El repte d’habitar en comú

I aquesta manera de viure i pensar té molt a vore amb la forma que tenim d’habitar. Es dissenyen les ciutats segons patrons individualitzats de vivenda, mobilitat, treball, consum… Es fragmenta, delimita i privatitza l’espai fins a límits ridículs, i sols romanen públiques les poques zones que queden al mig. Fins i tot quan certes corrents tracten de reimpulsar la convivència amb la creació de més i millor espai públic, normalment ho fan com si aquest fóra un oasi esporàdic dins d’un desert de parcel·les privades.

Òbviament és aquest el món on ens hem criat i on sabem moure’ns, i inclús a les persones que ens considerem «crítiques» ens costaria moltíssim renunciar a certs aspectes de l’individualisme i la delimitació privativa que ara «gaudim». Però si de veritat volem canvis en la nostra realitat territorial, no podem deixar de banda aquestes incòmodes reflexions. Necessitem replantejar-nos la nostra forma de residir i de relacionar-nos en tots els aspectes, i això implica revisar des de les normatives de planificació i ordenació urbana fins a la forma que tenim de cuidar-nos en el dia a dia. Si volem habitar d’una manera més sostenible i saludable i reapropiar-nos del territori, hem de recuperar, a tots els nivells, la seua dimensió comuna.

1 http://www.ine.es/jaxi/Datos.htm?path=/t20/p274/serie/prov/p01/l0/&file=01009.px
2 Això, per suposat, no és una «errada de càlcul». El model econòmic espanyol dels últims 50 anys ha tingut en la construcció immobiliària un dels seus elements arrossegadors, generant quantiosos beneficis econòmics per a certs agents que han estant (i continuen estant) molt interessats en l’expansió urbana (http://www.expansion.com/empresas/inmobiliario/2019/01/27/5c4e0d06468aeb71668b45e6.html).
3 Considerem “infrautilitzades” les vivendes de 3 dormitoris habitades per 1 persona, i les de 4 o més dormitoris habitades per 1 o 2 persones. Tot segons dades de l’INE.
4 De forma que pot resultar contradictòria, mentre augmenta la infrautilització també ho fa (encara que en menor mesura), la sobreutilització o amuntegament, fenomen que pateixen sobretot les llars més empobrides per no poder permetre’s l’accés a un habitatge adequat, i que representa altra part del inadequat aprofitament del nostre parc immobiliari.
5 La dada que dona l’INE és probablement exagerada, però encara que la reduirem a la meitat, estaríem parlant de prop de 2 milions d’habitatges buits a l’estat espanyol.
6 Per exemple, en València ciutat hi ha més de 5.000 solars.
7 En una ciutat com València tenim una densitat de població de 6.019 habitants per km², mentre que la mitjana de densitat al medi rural espanyol seria de 18 habs/km².
8 Un 7,5% de la població espanyola pren antidepresius de forma regular i receptada . La que ho fa de forma esporàdica o “no controlada” superarà per molt aquesta xifra. I es suposa que som un dels països més feliços del món. (https://www.redaccionmedica.com/secciones/psiquiatria/espana-es-la-decima-potencia-mundial-en-consumo-de-antidepresivos-4230)

Comparteix aquesta notícia: