Perfil personal i musical
• La majoria de les persones músiques de carrer de València són bastant joves. Al voltant d’un 70% han nascut en 1980 o després. La mitjana d’edat se situa en els 33,6 anys.
• El 75% dels músics de carrer de València són homes, el 23% són dones, i el 2% s’adscriuen a un altre gènere. Diversos condicionants (fora de l’àmbit d’aquesta investigació) semblen estar fomentant que les dones músiques tinguen una reduïda presència en les actuacions de carrer.
• Un 69% eren d’origen espanyol, i un 31% havien nascut a l’estranger. Les persones d’origen estranger acumulaven més proporció de multes rebudes.
• El 36,4% no tenia cap font d’ingressos alternativa al que guanyava al carrer.
• El perfil musical “mitjà” o “típic” de les persones músiques de carrer a València seria el d’un guitarrista que probablement s’acompanya amb la veu, i sovint li vindria bé amplificació. Aquesta persona no tindria massa clar per quant temps realitzarà aquesta activitat. Tocaria unes 10 hores a la setmana, normalment dins dels horaris pautats per l’ordenança, sobretot en caps de setmana. Mostraria una lleugera preferència per les temporades de “bon temps” i quant a zones, s’inclinaria pels carrers de vianants, places i terrasses de Ciutat Vella.
Opinions i experiències sobre la situació i l’ordenança
• La immensa majoria la perceben com a “inadequada” (68,4%) o “molt inadequada” (26,3%) l’Ordenança Reguladora de l’Ocupació del Domini Públic Municipal.
• Les raons més al·ludides d’aquesta negativa qualificació eren: “no permetre amplificació”, “poc permissiva quant a llocs i horaris”, “el període d’autoritzacions és molt curt”, i “percussions no permeses”.
• Dos terços de les persones enquestades havien tocat en altres ciutats diferents. D’elles, el 90% opinava que a València era més complicat tocar, principalment per les restriccions de la normativa i la falta de cultura musical de carrer.
• La majoria de persones músiques de carrer han rebut alguna vegada cridades d’atenció de la policia (només 18,6% diuen no haver sigut “mai” advertits). No obstant això, molts (62,8%) diuen que aquestes interaccions es produeixen “a vegades” o “molt de tant en tant”, i pocs (18,6%) parlen de conflictes “bastants” o “moltes” vegades.
• Poques d’aquestes cridades d’atenció de la policia es converteixen en multes. Només un 11,1% dels enquestats ha sigut multat alguna vegada (quasi totes les multes són per tocar amb amplificació).
• La gran majoria diuen no tindre quasi cap o cap conflicte amb el veïnat (89%), ni amb l’hostaleria (100%). De fet, moltes responen que “existeix bona relació”. Les queixes del veïnat són normalment lleus i es donen més en zones saturades turísticament.
Possibles canvis per a l’ordenança
a) Períodes i models d’autorització
• Pràcticament tots els enquestats han tramitat alguna vegada l’autorització (91%), però només el 55% dels quals es consideren “actius” actualment, la tenen en vigor.
• Les crítiques que s’aboquen sobre aquest model d’autorització són nombroses i variades, però les més comunes són “períodes d’autorització inadequats”, i “molta antelació requerida per a sol·licitar”.
• Coherentment amb les crítiques, un 90,7% preferiria canviar el model d’autorització actual per un “doble” (amb 2 possibles períodes d’autorització, un “curt” i un “llarg”, perquè els músics pogueren triar quin s’adapta millor a les seues circumstàncies).
• Quant a períodes, l’Ordenança estableix: “les autoritzacions s’atorgaran per trimestres naturals” i estableix quatre trimestres. No es diu res més sobre això. Jutgem el disseny dels períodes de molt poc flexible, tal com es desprén de les necessitats i interessos dels músics.
• No apreciem cap objecció jurídica que impedisca canviar l’ordenança en aquest punt, ja que no xoca amb cap altra norma, per la qual cosa seria suficient amb la seua modificació.
• Proposem un model de doble període. Alternatives:
Autorització llarga: 6 mesos (durada dels permisos a Madrid). Curta: 1 mes.
Autorització llarga: 1 any (durada dels permisos a Barcelona). Curta: 3 mesos.
• Quant al tràmit, l’Ordenança estipula: “Les persones interessades presentaran sol·licitud, […], entre els dies 1 i 5 del mes immediatament anterior a aquell en el qual comence el trimestre per al qual se sol·licite l’autorització […]”.
• L’estricte i poc flexible del moment de sol·licitud resulta incoherent amb la indefinició de molts músics i amb els quals toquen en períodes curts.
• Una vegada més, no hi ha cap obstacle jurídic que impedisca modificar l’ordenança en aquest punt. Un bon model pot ser el madrileny, que marca que la sol·licitud es pot demanar en qualsevol moment, però si es demana ja iniciat el període, es concedeix fins a la fi d’aquest.
b) L’ús d’amplificació
• Un 81,8% de les persones músiques de carrer responien que “sí” que consideraven que l’Ordenança discrimina a uns instruments sobre uns altres, al no permetre amplificació (quan alguns instruments la necessiten perquè se’ls senta) o percussions. Un 18,2% parlaven que la discriminació era “parcial”. Cap enquestat deia “no” percebre discriminació.
• Un 80% dels enquestats, de fet, necessitaven amplificació “sempre” o “a vegades”.
• D’acord, el 100% advocava per que la normativa hauria de permetre l’ús d’amplificació o percussions.
• Existia acord a contemplar mesures perquè no se sobrepassaren els límits de contaminació acústica (mesures amb bastant suport eren l’ús d’un mesurador de decibels per part de la policia, la permissivitat només en horaris o llocs específics, o l’ús de mecanismes d’atenuació acústica).
• L’Ordenança estableix: “No podran utilitzar-se instruments de percussió ni altaveus o qualsevol altre sistema d’amplificació del so, quedant sotmesa l’autorització, en tot cas, a les limitacions establides en la normativa vigent sobre contaminació acústica”.
• La redacció resulta confusa. De fet, es pot interpretar la normativa ja existent com a permissiva amb l’amplificació i analitzar de quina manera deuria, doncs, utilitzar-se i controlar-se.
• Com a referència normativa d’ordre superior, en l’Ordenança Municipal contra la Contaminació Acústica s’estableix que està permés l’ús d’amplificació sempre que s’autoritze expressament el seu ús, i es respecten els límits de decibels (que resulten estrictes, i són constantment infringits).
• Aquesta ordenança preveu excepcions a aquesta limitació sonora. Ho fa, per exemple, en l’article 19 quan s’ocupa de les “revetles i altres actes amb sonoritat”. Aquest article podria entendre’s aplicable a l’activitat que realitzen els músics al carrer.
• Per tant, l’administració podria autoritzar l’ús d’amplificació en aplicació de la normativa existent. L’activitat musical amb amplificació no podria superar com a nivell d’avaluació els 90 dBA. L’administració deuria, doncs, fer un mesurament per a comprovar verificar l’incompliment.
• O bé modificar l’ordenança d’ocupació del domini, permetent expressament l’ús d’amplificació amb les limitacions que considere oportunes.
• Exemples de dissenys normatius els constitueixen les ordenances de Madrid, Barcelona i Bilbao, que estableixen zones on poder amplificar. A Madrid, a més, es defineixen les característiques de l’amplificador permés. A Barcelona o Bilbao es tria mesurar i limitar els decibels que produeix la música amplificada.
c) L’ús de percussions
• Les consideracions que s’han fet sobre l’ús d’amplificació són vàlides també per a l’ús de percussió.
• De nou, l’ús de percussió es considera possible, però sotmesa a autorització.
• A Madrid, per exemple, es permet l’ús de percussió solament en algunes zones i amb certes limitacions.
• La normativa barcelonina, per part seua, opta per permetre la percussió a excepció d’alguns tipus d’instruments.
d) Els límits horaris
• Aproximadament la meitat de les persones músiques consideraven els horaris pautats actualment com a “adequats”.
• L’altra meitat proposava alguna modificació: principalment permetre tocar els migdies, o poder allargar algunes nits d’estiu o festives.
• La regulació que afecta a la contaminació acústica limita especialment els decibels a la nit (de 22h a 8h). No hi ha cap limitació especial a les hores del menjar (entre 14 i 17 hores) contemplada en l’Ordenança.
• Per tant, es podria tocar durant el migdia amb una lleugera modificació. Per a respectar el descans de després del menjar, es recomana ampliar només fins a les 15h (cosa que permetria actuar en horari de terrasses).
d) La venda de material discogràfic auto-produït
• El 63,6% de les persones enquestades tenien material musical propi, que no podien vendre al carrer a prohibició de l’Ordenança.
• El 81,4% opinaven que s’hauria de permetre la venda de discografia, mentre que el restant 18,6% es mostra indiferent davant la qüestió. Cap enquestat es mostrava contrari.
• L’article 147.4 de l’Ordenança prohibeix expressament la venda de discografia als músics de carrer. Probablement es pretén evitar la mercantilització de l’espai públic, encara que existeixen mecanismes per a autoritzar el comerç o activitats similars en la via pública.
• La normativa de venda no sedentària, tant autonòmica com municipal, regula les autoritzacions per a aquest tipus de comerç, complint certs requisits, i ser reserva algunes excepcions per a permetre l’ús de la via pública amb finalitats comercials a certs col·lectius que no són específicament comerciants, com a agricultors, particulars que embenen articles de segona mà o entitats amb finalitats no lucratius.
• La normativa de venda no sedentària regula les autoritzacions per a aquest tipus de comerç. Es reserva algunes excepcions per a permetre l’ús de la via pública amb finalitats comercials a certs col·lectius que no són específicament comerciants, com a agricultors, particulars que embenen articles de segona mà o entitats amb finalitats no lucratius.
• La justificació és anàloga per als músics de carrer: seria una venda esporàdica i complementària.
• En l’Ordenança de venda no sedentària, l’ajuntament també es reserva la potestat d’autoritzar certes manifestacions per a promocionar alguns tipus de venda, alguna cosa que encaixaria perfectament amb el projecte València Music City, que des de fa un temps s’està promovent des de l’ajuntament.
Conclusions
• A València no s’està afavorint la música al carrer. La majoria de persones músiques perceben nombroses dificultats.
• Moltes d’aqueixes dificultats es deuen al plantejament restrictiu de l’Ordenança reguladora d’ocupació de domini públic municipal.
• En la majoria d’aspectes, les reivindicacions dels músics es poden dur a terme. A vegades serà necessari dissenyar criteris que regulen específicament certes situacions, però en unes altres bastarà amb una lleugera modificació de la normativa, o fins i tot serà suficient amb un canvi en la política del consistori.
• Cridem a un debat públic sobre la qüestió i a la millora d’aquesta normativa, dignificant l’activitat dels músics, promocionant un art viu a l’abast de tot el món i fomentant la trobada i la bona convivència.
