Distribució de la riquesa en temps de pre-col·lapse

Incredulitat i intent d’anàlisi

Quan veig gràfics com aquests tinc sensacions contradictòries:

D’una banda, em fa l’efecte que “ja m’ho sé”. Les classes adinerades acumulen nivells obscens de riquesa mentre que les pobres viuen al límit; quina novetat. Tenim tal sobredosi d’informació, i hem normalitzat tant la desigualtat, que coses com aquesta tendeixen a no durar més d’uns segons als nostres caps.

Però si em dona per focalitzar i posar-me a pensar-ho una mica, m’entra una sensació d’incredulitat. Com és possible que l’1% més ric acumule quasi la meitat de la riquesa total del país?, com és possible que el 0,01% més ric (menys de mig milió de persones) tinga, en conjunt, 7 vegades més que el 50% més pobre (uns 24 milions de persones)?

No són preguntes d’indignació retòrica. És que són xifres difícils d’entendre, encara amb experiència professional en aqueix camp. Des de la cooperativa El Rogle hem realitzat diferents Plans d’Inclusió i Cohesió Social¹ que mostren preocupants taxes de pobresa en els municipis de l’àrea metropolitana valenciana. En les Oficines pel Dret a l’Habitatge, hem seguit de prop com la propietat immobiliària es concentra en poques mans², mentre que moltíssimes famílies viuen amb risc de desnonament³. Fins i tot sabem que hi ha persones que viuen i moren als carrers de la nostra ciutat⁴. Però, així i tot, les dades del gràfic semblen massa extrems.

Comprovant que la font és fiable, només queda pensar que hi ha una part de la realitat que ens estem perdent. D’una banda, la pobresa està invisibilitzada. Les dinàmiques de la nostra societat s’encarreguen d’apartar a la gent amb pocs recursos, de llevar-les de les àrees més visibles, de les converses, dels mitjans de comunicació… I ningú està orgullós de la seua pobresa. Ningú l’exhibeix. Així que, si vius en un barri bé, el teu món està dissenyat perquè et penses que l’únic pobre és aqueix que demana a la porta del supermercat. Però no. En l’estat espanyol, es calcula que el 26% de la població està en risc d’exclusió social⁵ . 1 de cada 4 persones.

Però, així i tot, la riquesa és encara més opaca que la pobresa. Últimament, influencers de tota mena exhibeixen les seues mansions, els seus iots, els seus viatges… i això pot donar la sensació de transparència. Però el que la gent multimilionària no exhibeix és la seua enginyeria fiscal, les seues carteres d’inversions, l’origen de les seues fortunes (heretades en la seua majoria, almenys si parlem de la gent “rica de veritat” ⁶) o les seues agendes de contactes amb les quals poder fer negocis que al comú dels mortals ens resulten inassolibles (el concepte de comissionista torna a estar de moda). Mecanismes que permeten usar els seus privilegis per a continuar distanciant-se de la massa social.

Així, el de les riques, és un món del qual la majoria de persones veiem només una superfície més o menys romantitzada o demonitzada, però del qual realment no sabem com funcionen els seus secrets. Encara que el que sí que ens arriben són els seus discursos reforçant els seus interessos. Últimament, donada la seua capacitat d’influir en premsa i xarxes socials, alguns dels arguments típicament enarborats per grups acabalats, són repetits per milers de fans que, cobrant 1000€ al mes, clamen contra el sistema tributari redistributiu i contra la pujada del salari mínim.

La funcionalitat de la desigualtat

D’aquesta manera, la desigualtat no sols va en ascens, sinó que està més legitimada que mai per bona part de la població. Sembla, doncs, que no funciona molt incidir en la hipocresia de sustentar una democràcia sobre tanta desigualtat, ni en el deure ètic de compartir recursos que són escassos.

Enfoquem-ho d’una altra manera. Oblidem-nos del concepte de “justícia social” per un moment, i parlem en termes purament funcionalistes Pot una societat prosperar amb tal nivell de desigualtat?

No fa falta imaginar. Encara que la majoria de països moderns han combinat les tesis neoliberals amb la construcció d’un estat de benestar (ara molt danyat) que atenua les inequitats⁷, alguns han apostat més forta per la mà invisible. En ells, les riques construeixen murs i instal·len alarmes seguint els mandats de la securitització⁸, i les pobres es busquen la vida al dia, els toca assumir que la comoditat no és per a elles, i les seues filles acaben cada vegada més en la droga i en la presó⁹. La difusa classe mitjana viu entre l’esperança d’ascens i la necessitat de distingir-se de “les de baix”. I les infradotades administracions públiques focalitzen a mantindre l’statu quo.

En aquestes societats s’ha perdut la cohesió social, però sovint han aconseguit que el seu capitalisme funcione en aquestes condicions de tensió, i potser fins a han vist créixer el seu PIB (amb dificultat, per la baixada del consum intern, per l’augment de la delinqüència, i per tantes altres coses; però aquests paradisos per a emprenedors atrauen quantiosa inversió estrangera, i fomenten que empreses transnacionals situen les seues seus allí, buscant llibertat, o no pagar impostos, el mateix dona).

El col·lapse sistèmic com a nou escenari

Però això pot continuar “funcionant” en el futur pròxim, amb la crisi climàtica i energètica que estem començant a intuir? L’extracció de combustibles fòssils resultarà cada vegada més costosa, i els seus preus aniran augmentant; La massa social tolerarà que unes poques gasten el poc petroli que queda en els seus jets privats, mentre unes altres no poden permetre’s calfar les seues cases a l’hivern? El mercat immobiliari resulta cada vegada més exclusiu, i els ingressos de la majoria més escassos; Les famílies sense llar respectaran les propietats buides, per molta porta antiokupa que els instal·len?

La cosa es posarà lletja en l’occident acomodat (i, per descomptat, molt més lletja en el “sud global”), i les sobres del capitalisme, que hui ens semblen suficient, seran cada vegada més minses. Si la fractura continua creixent, sembla impossible que es puga mantindre una mínima pau social.

Per tant, queda assumir un escenari conflictiu, on algunes tendències per la redistribució dins del capitalisme¹⁰, conviuran amb tesi més radicals que exploraran noves formes de socialisme i d’ecologisme. D’altra banda, hi haurà els qui s’oposen de pla a la cerca de la igualtat, es parapeten en els seus privilegis i proposen l’enginyeria social, la guerra, la repressió, el control de fronteres¹¹… com les estratègies més “realistes”.

En qualsevol cas, els límits del creixement¹² són ací, i es faran respectar. La societat que coneixem canviarà profundament en les pròximes dècades, i només podem intentar influir en com repartim els trossos d’un pastís que cada vegada serà més xicotet.

–