Mites

“Ja no hi ha crisi”, “el pitjor ja ha passat”, “estem en fase de recuperació” i l’estel·lar “ja no hi ha desnonaments” són frases que s’escolten sovint últimament. Sembla que tant els mitjans de comunicació com orgullosos polítics i analistes consideren que estem molt millor. Es pot pensar que ja no vorem els drames ni les misèries humanes, que per fi tots serem feliços i podrem tornar a gaudir del nostre anhelat i perdut nivell adquisitiu.

Tanmateix, no és veritat que no hi continue la crisi o que no hi haja desnonaments. Pareix que el mer fet que tinguem millors notícies que absorbir a través de la televisió i els diaris fa desaparèixer un problema. Ja poca gent recorda, o li queda molt lluny a la memòria, de les imatges del drama dels desnonats, de les plataformes lluitant al carrer amb la policia i les comissions judicials per a paralitzar desnonaments, o fins i tot dels suïcidis de deutors, que preferien llevar-se la vida abans que vore’s al carrer.

Doncs bé, malgrat l’honorable tasca que moltes segueixen portant a terme, tant des de plataformes com des de l’àmbit de les administracions locals, ara ens trobem amb el mateix, però sense càmeres, sense altaveus cap a la societat que posen nom i cognom a eixes vides.

Dades

Si parlem de dades, la Comunitat Valenciana ostenta el tercer lloc en el ranking de les comunitats autònomes pel que fa als llançaments en el segon trimestre de l’any 2016. Segons l’informe “Efectos de la crisis económica en los órganos judiciales” de la Secció d’Estadística del Consell General del Poder Judicial, es practicaren durant l’esmentat període 2.901 desnonaments front als 2.681 entre abril i juny de l’any 2015, amb un increment respecte l’any anterior del 8,2%.

Així que sí: continua havent-hi execucions hipotecàries que deriven en desnonaments. També hi continua havent “solucions màgiques bancàries” gràcies a les quals entres al banc per què et solucionen la lletra de la hipoteca i n’ixes amb una altra soga al coll per a tota la vida, i esta vegada no només per a tu, sinó també per als teus pares als quals han enganxat com a avalistes. El codi de bones pràctiques és paper mullat.

De fet, aquelles entitats amb les quals ja era difícil negociar perquè no hi trobàvem un interlocutor vàlid o senzillament no ens feien cas, sembla que hagen alliçonat els seus empleats per què siguen més durs i negocien com autèntics rapinyaires, sense deixar canya dreta. Si poden augmentar eixe puntet de prepotència que sempre els ha caracteritzat: endavant, via lliure a la imaginació. Mereixen especial menció Banco Popular, Caixa Popular i BANKIA, sempre al capdavant en este tipus de subtileses.

La realitat de les negociacions

Una negociació amb els bancs és com una baralla contra un gegant. Els seus directius, si t’atenen, són perfectament conscients que la llei els empara i si tenen l’oportunitat de recordar-t’ho, l’aprofiten a la mínima de canvi. “Així és com va açò, si no estàs d’acord, ves al jutjat”, ens recorden cada dos per tres. També és curiós com s’atreveixen a comparar els problemes del banc amb els de la família afectada: “és que, clar, el ban no pot permetre’s perdonar tant de deute…”. És d’un cinisme insuportable, especialment quan saps que s’han estat pagant només interessos durant deu anys, sense amortitzar res.

I no ens oblidem dels desnonaments per impagament del lloguer, tant aquells en què els propietaris són particulars com els que ho són bancs o grans tenidors. Estan multiplicant-se cada mes, obrint un nou horitzó en la precarietat humana pel que fa al respecte al dret a una vivenda digna. De fet, en estos casos no existeixen ferramentes jurídiques per a paralitzar les execucions. Demanda, requeriment, llançament i en quatre mesos, al carrer. A més, de vegades la situació resulta més greu, i una eina de dos talls, perquè ens trobem amb un propietari que necessita els diners del lloguer per a viure. Tots ells són problemes que requereixen una resposta urgent.

Tampoc podem oblidar-nos de la pobresa energètica. Fa unes setmanes portàvem les mans al cap després de la tràgica mort d’una dona major a Reus, que havia mort pel foc que causà un ciri amb el qual s’enlluernava perquè la companyia elèctrica havia tallat el subministrament. Va ocupar tots els titulars i entrades dels periòdics durant una setmana i els polítics, consternats, anunciaven mesures d’urgència.

Hi ha desnonaments i pobresa energètica

Resulta pèssim que haja d’ocórrer un fet així per a donar-li al problema la rellevància que mereix. Fins ara, i com bé va manifestar el cos de bombers de Catalunya, este no era un cas aïllat. Milers de famílies es troben a diari amb talls de subministrament, d’aigua, de llum i gas, que provoquen que les seues cases perden la condició de llar per a convertir-se en immobles que no poden satisfer les necessitats mínimes de les famílies. I l’hivern ha arribat.

Allò més greu és que les insignificants mesures preses passen perquè només de vegades els ajuntaments els paguen els rebuts, i no de forma il·limitada. En este context, ens preguntem on podem trobar una mínima concessió per part de les empreses subministradores, tan afavorides per l’administració i amb un marge de benefici tan elevat. Recordem que a l’Estat espanyol es cobra una de les tarifes de llum més cares d’Europa i és on més han incrementat els preus últimament.

Es paguen els rebuts amb les partides de serveis socials, però les companyies no perden res, no cedeixen en res. Saben perfectament que, si no els paguen les famílies, els ajuntaments ho faran. I si no, doncs no passa res, es talla la llum i prou. Al cap i a la fi, després no només hauran de pagar el deute, sinó també la nova instal·lació. El negoci és redó.